El que més s’assemblaria als concerts són els sistemes de xecs escolars que hi ha a Bèlgica i darrerament també a Suècia. Aquest sistema de xecs es basa en la idea de Milton Friedman de què “un mercat competitiu dels centres educatius oferiria resultats superiors” i que la competència entre centres augmentaria la qualitat. Els primers països on es va dur a terme va ser al Xile de Pinochet, als Estats Units de Ronald Reagan i a l’Anglaterra de Margaret Thatcher. Amb el xec escolar, igual que amb els concerts, l’Estat paga el cost de l’escolarització i les famílies poden escollir el centre i pagar més en centres privats. Però, contra totes aquestes previsions, aquests països han augmentat la desigualtat i no han millorat els seus resultats escolars.

En concret, a Suècia, a partir de l’obertura a centres privats han disminuït considerablement els resultats, segons l’informe PISA.

25 milions a l’any per a 16 escoles de l’Opus Dei

Curiosament, en el nostre país, davant dels resultats insatisfactoris en els informes PISA, mai es qüestiona el funcionament dels centres privats-concertats que, evidentment, en són corresponsables (com a mínim en un 40%) i això que tots els estudis a partir dels informes PISA demostren que els països que tenen centres amb alumnat més heterogeni acostumen a tenir millors resultats, com ara Finlàndia, on el 97% de centres són públics i en ells s’escolaritza tot tipus d’alumnat.

D’altra banda els centres concertats, malgrat rebre finançament públic, escapen al control i les regulacions dels centres de titularitat pública. Així, són les patronals les que decideixen l'”ideari” de centre, les que anomenen les direccions i les que contracten el professorat sense cap criteri públic de transparència, mèrit i capacitat. Si, a més, tenim en compte que una gran majoria de centres concertats són de patronals religioses i algunes d’ordres ben fonamentalistes com l’Opus Dei, resulta que el 40% dels nostres nois i noies reben una formació ideològica clarament esbiaixada. La conseqüència és una disminució de la diversitat de l’alumnat i una deterioració progressiva dels centres públics.

El poc control públic dels diners que es traspassen als centres privats també es plasma en la poca transparència dels pressupostos. És tota una odissea arribar a saber la quantitat real que es traspassa a aquests centres i en concepte de què. De fet, l’única informació concreta que tenim és que els 16 centres de l’Opus Dei que hi ha a Catalunya reben 25 milions a l’any, però la xifra global no hi ha manera d’esbrinar-la. Com tampoc hi ha manera de saber exactament el que paguen les famílies en aquests centres, ja que tot s’amaga sota la fórmula “d’aportacions voluntàries” a una Fundació.

La realitat és que, al menys a Catalunya, no hi ha hagut cap interès polític en destapar aquesta “anomalia legal” que suposa que els centres concertats cobrin quotes. Ja a l’any 2001 el sindicat USTEC·STEs va posar una denúncia a quatre centres de l’Opus Dei i al S. Paül’s School, per rebre subvenció pública i cobrar quotes. Hi havia informes de la Inspecció educativa que reconeixien irregularitats, però tot plegat va acabar en res. I així ha continuat.

Escola concertada fa augmentar la desigualtat

Podríem concloure, doncs, que el sistema de concerts no només no fa augmentar els resultats escolars, sinó que pot ajudar a disminuir la qualitat global del nostre sistema educatiu, augmenta significativament la desigualtat educativa entre classes socials i orígens culturals, posa en perill la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, i a més, s’escapa al control públic tot i finançar-se amb diners de tothom.

No caldria replantejar-se tot això si volem millorar l’educació del nostre país i transmetre uns valors que siguin democràtics i no ancorats en idearis religiosos? No caldria posar en qüestió que tants diners públics siguin gestionats per patronals privades quan ens referim a un tema tant delicat com l’educació? Quines raons hi ha per mantenir aquesta doble xarxa i continuar concertant centres privats?

En moments de crisi i retallades es fa encara més evident tots els mals d’un sistema educatiu que no és igual per a tothom i que, amb diner públic, es fomenta la desigualtat educativa. Les retallades en educació a Catalunya del 2009-20013 han suposat una disminució del 16,7%, baixant a un 2,8% el percentatge del PIB d’inversió educativa al 2013 a Catalunya, el percentatge més baix de tota Europa. Amb aquestes retallades, continuar subvencionant concerts en escoles privades, sobretot les d’elit, és una gran injustícia i un autèntic despropòsit.

De fet, quan en país una gran majoria de la població s’escolaritza en centres públics, l’interès pel seu bon funcionament i per un finançament adequat és molt major. Si els fills i filles de les classes que posseeixen el poder econòmic i polític no utilitzen mai els centres públics, existeix el perill que es desentenguin d’ells amb molta més facilitat.

Així doncs, si volem millorar el nostre sistema educatiu, seria convenient reduir i/o eliminar els centres concertats i ampliar la xarxa de centres de titularitat i gestió pública. Desgraciadament, aquesta no és la línia de les polítiques actuals que estan apostant per la privatització dels serveis públics, inclosa l’educació. No obstant això, també està augmentant la resistència ciutadana a aquestes polítiques “privatitzadores” que intenten mercantilitzar l’educació, la qual cosa ens assenyala el camí, que serà llarg, però no impossible.

Si volem construir un nou país cal que comencem a parlar d’una nova llei d’educació per Catalunya que aposti clarament per un únic sistema de centres de titularitat i gestió pública que ajudi a millorar l’educació dels nostres infants i joves, recuperant una gestió democràtica i participativa dels mateixos. Condicions indispensables per avançar cap a una veritable igualtat d’oportunitats i una educació en valors democràtics que ajudin a construir una societat amb més justícia social.

Rosa Cañadell és psicòloga, professora i articulista. Exportaveu d’USTEC·STEs